Treball sobre l’Elogi de la febles
a. Quina evolució va tenint el concepte de “normalitat” al llarg de l’obra?
Al principi del relat, explica com Alexandre té molta preocupació per arribar a ser “normal”, ja que no es veu igual que les altres persones i vol ser acceptat en aquesta societat. Quant va creixent, se n’adona que potser ell no es tan “anormal”, com es pensava si no que veu la possibilitat d’entendre que potser ell es el“normal” i els demès som els especials.
A la part final del relat, veiem com la definició de “normal” queda poc acabada, fins i tot com si fos una definició subjectiva. Al veure que ell es diferent als demes, és el que el motiva a arribar a ser una persona igual dins de la societat.
Alexandre acaba dient que, la diferència es purament extern, ja que l’interior de cada persona és igual; tothom esta dotat de intel·ligència, sentiments, etc.
b. Quin paper juga l’amistat en el dia a dia d’Alexandre Jollien i els seus companys? Els éssers humans són socials per naturalesa , i per sentir-se més o menys “normal” necessitem gent al nostre voltant. Durant tot el relat d’Alexandre, es veu molt ben representada aquesta part del humà. L’autor li dóna molta importància, ja que són els seus amics dels centres, que l’ajuden a aproximar-se a aquest estat de “normalitat”; molts no poden parlar, ni moure’s però sempre creen alguna forma de fer saber al Alexandre que estan al seu costat motivant-lo i ajudant-lo. Mencionaré la part de la pàgina 31, que es titula “la generositat del veritable efecte”, on parla d’un intern que es deia Jean – no podia moure’s i quasi bé ni parlar-ne -, que quan l’Alexandre aprenia a caminar ell es reia; amb lo qual Jollien es motivava i intentava caminar millor per fer-lo callar, però com millor ho feia més fort reia. Més endavant, va entendre que Jean volia veure’l caminar normal, i l’única forma que podia fer per motivar era aquella. Alexandre du que sempre li estarà agraït. Desprès parla de la seva estància en el institut, el qual va voler integrar-se d’una forma ràpida. Tenia que acceptar la seva pròpia discapacitat, però participant a les classes i comportant-se com algú “normal” la gent s’aproparia a ell, segons el seu criteri.
c. Quines eines dóna la filosofia a Jollien per assumir la seva condició física? Alexandre Jollie va conèixer la filosofia perquè va llegir dues frases d’una obra filosòfica: “Ningú és forçosament dolent” i “Coneix-te a tu mateix”. A partir d’ara va voler aclarir la seva forma de ser i com eren els seus educadors al centre. Els escrits filosòfics li van ajudar a donar-li un cert sentit a la realitat. Ens diu, que quan el metge li va dir que difícilment caminaria sense instruments, ell si va negà amb entusiasme i gràcies a la filosofia se’n va sortir. Amb la filosofia, Alexandre arriba a acceptar i assumir la seva “anormalitat” i trobar la força necessària per poder portar una vida amb alegria.
2. Com creieu, vosaltres personalment, que ens pot influir “la mirada de l’altre” en la visió i construcció del propi “jo”? Intenteu fer-ne una reflexió autobiogràfica, prenent com a referència la vivència d’Alexandre Jollien.
a. Li donem molta importància el que pensen els demes en la formació del nostre “jo”. La societat en la qual vivim, sembla que ja tinguin uns prototips de personalitats amb la qual tothom ha d’escollir una i conviure amb ella, sempre amb la mirada constant dels demes. No pots desviar-te, sembla ser, d’aquest dissenyats ja, si no la societat et marginaria. La societat vol que tothom sigui igual, per tant a la mínima que algú es desvia, es troba en el punt e mira de tota critica.
Per acabar de concretar la meva opinió, us parlaré de la meva època a l’escola durant l’E.S.O. Just desprès de la mort de la meva mare, tothom volia coneixem desprès de anys que podríem dir d’uns quants intents de “bulling” durant l’època primària, tot anava bé inclús m’estava integrant a la moda del moment: la forma de vestir, la forma de parlar o escriure missatges; o sigui que jo era un seguidor de la “ola “ social. Però tot va canviar, quan em certs problemes que tenia, vaig començar a detestar tot aquell moviment i la gent que el seguia – podria dir que inconscientment, però si ho feia era pel que en el fons ho pensava -, la gent va deixar d’apropar-se a mi i començà a parlar malament de mi a les esquenes. Em donava certament igual, degut a que durant un breu temps vaig poder reflexionar sobre tot el que passava, i vaig començar a pensar si era “jo” de veritat aquell noi de principi de curs; la solució estava clara tenia que formar una personalitat que enquadres amb la meva forma de ser, i sobretot tenint en compte la maduresa que havia adquirit degut els fets de la meva mare.
Amb lo qual vaig començar a canviar la meva forma del “jo”, que era comú amb molts nois del curs, per fer el meu “JO” únic, valuós i personal.
La gent al principi no ho acceptava, intentava fer-me veure que m’equivocava anant com volia, “que la gent deixaria d’anar amb mi” em deien; inclús em van intentar tornar a fer “bulling” amb tanta mala fortuna que es van trobar amb la meva altre cara.
Però, tot i els intents de fer-me eliminar el meu nou “JO”, no van poder aconseguir-ho . Inclús, crec que la meva vivència va servir a moltes altres persones a desenganxar-se d’aquella “ola” que els manipulava i per fi podien ser ells mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada