Un dels temes que es tracten durant el transcurs de tot el documental, titulat “Pensant en els altres” i parla sobre una classe del Japó, són: l’educació emocional i l’educació en valors, tots dos ben relacionats al llarg del film.
L’educació en valors l’entenem com a construcció de la identitat; és a dir, formar la pròpia personalitat, i també envers els altres i el que ens envolta. Per tant, s’ha d’educar als nens tenint molt en compte els valors com el respecte, la tolerància, i el coneixement de la diversitat.
El documental parla sobre el comportament del mestre, i com és capaç de resoldre els conflictes que van sorgint dins de la classe. A més, vol ensenyar als seus infants el gran valor que té la vida, que per ell és l’alegria de viure, és intentar que els nens expressin amb alegria tot el que fan. Vol que els alumnes creïn grans lligams entre ells, i per això fa que els seus alumnes tinguin empatia entre ells, allò que és necessari per la convivència amb els altres. El mestre, com podem observar, utilitza l’educació en valors.
Els alumnes expressen dia rere dia el que els ha passat per mitjà dels sentiments i preocupacions, treballant unes cartes a la llibreta. Expressen els seus sentiments amb naturalitat i sinceritat, amb el coneixement previ que seran ben acollits pel grup de classe, i ja poden sorgir sentiments d’alegria com de tristesa, d’aquesta forma van perfilant les seves pròpies personalitats. En el paper del mestre del documental s’observen molts trets del model Humanista. Toshiro Kanamori és un mestre que posseeix la facultat de l’empatia i que aconsegueix fomentar-la entre els seus alumnes. Està interessat i confia en l’alumne com a persona total, així com en les seves pròpies potencialitats. A més, fa el paper de guia durant el seu transcurs d’aprenentatge, els hi transmet els seus coneixements i experiències, tot respectant els seus drets. La forma d’actuar del mestre, fa que puguin exterioritzar els seus sentiments, emocions, angoixes, vivències, etc. Molts alumnes poden tenir problemes emocionals que no fan possible que puguin desplegar completament les seves capacitats cognitives. Molts d’aquests problemes se sustenten amb la relació que tenen els alumnes amb els pares, els companys o amb l’aparició de problemes durant la vida de l’infant. Si a la classe es propicia un bon clima, com és el cas de la classe que en parla el documental “Pensant en els altres”, els alumnes es sentiran segurs i explicaran la seva situació o allò que els incomoda. M’agrada una cita que apareix en el diari Avui, en una entrevista a Jordi Alcover: “Tothom diu de ser empàtics, però ningú diu com.” I possiblement pensem que aquesta afirmació sigui molt certa, i el que intenta Toshiro a la seva classe és ensenyar a com ser empàtics.
Hem de ser conscients de l’influencia que tenen les emocions en el pensament humà i en la forma d’actuar de l’ésser, si el mestre vol que els seus alumnes formin part del grup de persones felices; ens cal incorporar l’educació emocional a la formació personal, però no com un ensenyament apart, sinó integrar-ho en tot allò que fem diàriament.
S’ha de ser conscient de la influència que tenen les emocions en el pensar i en l’actuar, si es vol que els alumnes formin part del grup de persones felices, i si també es vol fer ciutadans intel·ligents, ens cal incorporar l’educació emocional a la formació personal, però no com una àrea apart, sinó en tot allò que fem dia rere dia. Una educació emocional té com a finalitat intentar ajudar a resoldre les crisis, traumes, en resum, curar les ferides.
